Ja ho avisàvem amb el seu anterior cd, el Burn it Down, que havien anat canviant molt de membres, i que ja no quedava cap ex-Guns’n’Roses ni cap ex-Mötley Crüe, quedant només ex-Dio, ex-Whitesnakes i en Glenn Hughes en si mateix.

I què? No són tan bons músics o fins i tot millors? Musicalment parlant, en el que es refereix estrictament a la capacitat de fer sonar notes en un cert ordre, sí, són tan bons o millors que els que ja no hi són.

Però… si parlem de hard rock molón, parlem també de tot el que l’envolta, siguin dones, drogues, alcohol o tot alhora. Què té de bo ser un ex-Guns o un ex-Mötley? Que saps d’on treure cotilló del bo per a inspirar-te bé…

Fa ja discos que han perdut el contacte dels camells bons i els fa cosa trucar als seus antics col·legues i dir; “ep, et recordes de mi? Sí, que et vaig fotre fora del grup fa uns anyets… d’aixonses… no tindràs per aquí el telèfon d’aquell que passava aquella merda tan bona?”.

Fixeu-vos en Papa Roach, grans aprenents de Mötley Crüe, no només en el sentit musical, també en el lúdico-festiu. El seu últim gran disc va ser el genial Metamorphosis, que va coincidir en que va ser l’última vegada que en Jacoby anunciava que entrava a un centre de rehabilitació DESPRÉS de gravar el disc. A partir d’aquí, els anuncis que en Jacoby entrava a rehabilitació es donaven entre gira i disc, i així els ha anat.

The Dead Daisies ens ofereixen un altre disc més, tècnicament impecable, però monòton i avorrit des de la primera a l’última cançó.

Dubto molt que tornem a escoltar-los temes que et facin saltar el cor com Empty Heart, que et facin moure els peus com Mexico o et facin sentir viu com Song and a Prayer.

El rock està morint, i és per culpa de les drogues, però per la manca d’elles.

Lluís XXV