És impossible no pensar en aquest sextet finès quan esmentem les paraules Folk Metal. Crec que Korpiklaani serien els Folk Metal més accessibles per excel·lència. “Catxondos”, rítmics, alcohòlics, divertits … Des de la seva creació el 2003 ens han donat moltes cançons realment alcohòlic-memorables: “Beer Beer“, “Happy Little Boozer“, “Let ‘s Drink“, “Vodka” … sense anar més lluny, totes elles amb títols realment misteriosos i de no molt clara temàtica (cal notar, espero, l’alt grau d’ironia en l’anterior frase).

Si bé és cert que el Folk té aquest component animat/diversiu, és inevitable també caure en la rutina, monotonia, manca de creativitat i fórmula fàcil. I sí, Korpiklaani també han passat per aquesta etapa, és més, podríem dir que discos molt bons al complet, d’inici a fi, fa temps que escassegen. Però temes potents, divertits i interessants de tant en tant van caient.

Què té aquest nou “Jylhä” de diferent o que no tinguin altres dels seus treballs? Doncs jo us diria que un canvi i un saltet en maduresa. Quin canvi? Crec que, provocat per aquest saltiró de maduresa, Korpiklaani han editat un disc que tracta d’abastar un altre tipus de sons i influències folklòriques, tretes d’altres estils musicals (fins i tot Reggae) i d’altres cultures/països (per exemple, algun puntual toc oriental). Per descomptat sense perdre el seu segell d’identitat, aquest seguir sent 100% Korpiklaani, però ampliant fronteres. I el resultat, ha estat l’esperat? Probablement el disc rebrà bones crítiques, és el que sol passar quan grups referents i líders en el seu sector, s’atreveixen a canviar coses, a mirar més enllà de si mateixos. I, en un còmput general, fins i tot jo també reconeixeré que és un disc bastant aconseguit. Però la veritat, m’avorreix. Té algun tema que està entretingut, però en general, escoltar el disc d’inici a fi, se m’acaba fent soporífer, i ho he intentat moltes vegades. Crec que es queda a mitges amb les intencions. Hi ha una bona estratègia, una correcta execució, però no aconsegueix (al menys per mi) dur al nivell d’atenció i enganxi que hauria i que pretenia.

Jyghä” es queda a mig camí del seu objectiu, no passarà a la història com el millor disc ni un dels millors discos de la banda finesa, però almenys sí que és del millor, més compacte i sobretot creatiu que han editat en els últims anys. “Algo és algo”, i ja sabeu que això ho va dir un calb, així que qui amb això no es conforma…

Sergi