Dèiem això del seu anterior disc:

“Perquè us en feu una idea, agafeu als Amaranthe del “Massive Addictive” (el tercer disc, que ja sé que a part de l’homònim i el “Nexus” els altres no els teniu ben situats)… doncs agafeu aquest tercer disc… i li traieu la veu masculina.

Val, i què més? Què més? Doncs… podríem dir que els tecladets encara són més cutres que els d’Amaranthe o que la veu d’Erica Ohlsson és més agradable que el to de la Elize Ryd… però… total… bàsicament això, pilleu als Amaranthe de quan ja havien tret tots els temes molons després de dos discos, i traieu-li la veu masculina.”

Doncs bé, no sé com merdes ho han aconseguit, però els teclats sonen encara més cutres, sembla un nen de 6 anys imitant a un grup disco francès dels 80 amb el típic equip oficial que empren els blackies underground de Fischer Price, i a això han afegit un efecte “St. Anger” a les bateries perquè no siguin els teclats els únics que siguin deplorables.

De debò, no sé quant públic té aquesta mescla de pop i teclats xungos que alguns insisteixen a anomenar “modern metall”, però això ja és competir per veure qui és el més dolent.

Lluís XXV