Després d’una llarga carrera amb Pretty Maids, dos discos amb Nordic Union i col·laborador habitual d’Avantasia, ens arriba el primer disc en solitari de la carrera de Ronnie Atkins i podria ser que també l’últim.

Després d’uns primers mesos on semblava que havia guanyat la batalla contra el càncer, se li va reproduir de forma tan agressiva que es va trobar de cop i volta en fase quatre, cosa que significa que ja és incurable i que li queden setmanes o mesos de vida, per tant, això és un disc pre-pòstum.

Chris Laney, teclista de Pretty Maids que a més aquí s’encarrega de les guitarres, és qui ha controlat el projecte fent de productor, reclutant a dos ex Prettys com Allan Sørensen i Morten Sandager.

Ronnie ja va dir que es tancava a composar tot el que pogués perquè el seu llegat fos el major possible, però potser, fer-ho amb una data límit o deadline (mai millor dit), no és el millor que podria fer, ja que és un disc que no està malament, però no el recordarem quan pensem en Ronnie Atkins.

Malgrat ser el més tranquil i intimista que ens ha ofert Ronnie fins ara, li falta molt detallisme, no tenim el joc constant d’encaix de melodia i potència, tant musical com vocal de Pretty Maids, no tenim els jocs de melodies de guitarra i veu de Nordic Union. L’única cosa que veus que han afegit després d’una primera presa de les cançons, són els cors.

Crec que aquí ha faltat l’etern escuder de Ronnie, Ken Hammer, qui fins i tot es va sacrificar per a acompanyar-lo a Avantasia. Crec que ell hagués discutit les cançons, els hagués donat alguna volta i les hagués perfilat o, com a mínim, incitat perquè les perfilessin els altres.

Per aquí tenim grans noms als instruments com Oliver Hartmann (guitarra?), Pontus Norgren o Bjorn Strid, però que són aquí per a aportar més en l’anímic que en el musical.

Espero que encara li quedi temps per a composar i gravar per a Pretty Maids i/o Nordic Union amb un Erik Martensson, que segur que aquest si que té ja coses mig preparades i no traurà res que no soni realment bé.

Lluís XXV