La música d’Evergrey sol ser, en cadascun dels seus treballs, una barreja de qualitat, atmosferes, crudesa, duresa, melodia, malenconia, sentimentalisme, emotivitat i progressivitat. Crec que no em deixo cap qualificatiu, així resumint. Fa uns anys probablement hauríem reforçat la paraula progressivitat, afegit tècnica i virtuositat, i potser eliminat la cruesa i les atmosferes. Ara, des de ja fa uns anys, però per centrar-nos en aquest “Escape Of The Phoenix“, jo afegiria avorriment, somnífer, planesa i conservadorisme.

I molt al meu pesar això últim és, sobretot, el que em reflecteixen i transmeten els suecs capitanejats encara per Tom S. Englund i Jonas Ekdahl, des de, si no m’equivoco, el seu “Monday Morning Apocalypse“, editat farà ja quinze anys. Sí, perquè molta gent dirà que en els seus fins ara dos últims àlbums, “The Storm Within” i “The Atlantic“, Evergrey havien tornat a trobar la seva essència, fins i tot apartant-se una mica d’allò més progressiu de la seva música i explotant passatges més nous dins d’atmosferes diverses i sons una mica més crus. Sí, sí, es podran dir moltes coses, que tindran la seva veracitat, però no per això cal obviar el soporífer de la seva música. Tindran qualitat, seran constants, ens cauran bé, seran bons músics, blablablà blebleble bliblibi, però la veritat és que són ja quinze anys en què no disfruto amb un disc dels Evergrey. No prendre riscos innecessaris quan trobes la teva fórmula està bé, molt bé, però quan abuses en excés i no aconsegueixes transmetre alegria en les teves cançons, no pots esperar a tota la gent que t’agradaria i que segurament esperaries.

EOTP” és un disc més dels suecs Evergrey, amb les respectives notables actuacions dels seus músics, amb temes que no negarem de la seva qualitat, però que en el seu conjunt el màxim que transmeten és la necessitat de tancar els ulls i dormir. Proveu-ho, en aquest sentit, m’ha funcionat cada vegada que l’he reproduït, i he estalviat en valerianes.

Sergi