White Void Anti

Des d’ara, el bo d’en Lazare ja no serà només conegut per ser una peça més de l’engranatge que fa moure Borknagar ni per ser el 50% de Solefald. Les seves inquietuds musicals l’han conduït a crear un nou projecte més personal, White Void. Per a portar-ho a bon port, s’ha envoltat d’altres músics que són poc, o gens, coneguts en l’àmbit del Metal. Només tenim mínimament referenciat en Tobias Solbakk, que s’ocupa de les bateries d’In Vain, i fa els directes amb l’Ihsahn.

Amb “Anti”, en Lazare ha sabut crear una bèstia totalment nova i fresca, però que alhora compta amb certs trets reconeixibles de Borknagar i Solefald. Manté alguns punts de l’èpica i harmonia dels primers, i no defuig el bizarrisme i el bon gust per l’Avantgarde dels segons. Amb tot, com ell ha explicat en algunes entrevistes, els principals referents a l’hora de forjar el so de White Void han estat el Hard Rock dels setanta, la New Wave dels 80, i el Rock Progressiu. El millor de tot plegat, és que tot i comptar amb aquestes coordenades vintage, “Anti” sona totalment actual i no com a un homenatge a èpoques passades.

Teníem la idea que a Solefald, en Cornelius era el filòsof friki que aportava les idees per a crear els conceptes i lletres psicodèliques, com la recordada “Coco Chanel – welcome to hell”. Doncs bé, per crear “Anti”, en Lazare també s’ha amarat de filosofia per un tub, i s’ha basat en la Filosofia de l’absurd d’Albert Camus – un d’aquests autors lleugers per degustar abans d’apagar la llum de la tauleta de nit -. Qui tingui predilecció per esprémer les lletres de les cançons, amb aquest disc té feina.

En contra del que pugui semblar, “Anti” és un disc molt directe i que entra de primeres. White Void ha sabut trobar un excel·lent equilibri entre la immediatesa i cert grau de complexitat. Aquest és, sense cap mena de dubte, un dels discs que marcarà el 2021.

Ivan Cateura