El Metalcore ha tingut sempre una clara i directa relació amb la recol·lecta de cebes. Això és un fet irrefutable. Encara recordo fa anys quan per primera vegada vaig poder comprovar aquesta unió en el meu primer concert de Metalcore. Però com tot en aquest món, la recol·lecta de ceba ha viscut la seva evolució. Fins i tot m’atreviria a incloure el Metalcore en aquesta inevitable transformació/evolució.

Architects no són per a res una banda nova. Són nou ja els discos que alberguen en els seus 15 anys de carrera, i s’han posicionat en un bon i reconegut lloc dins d’aquest gènere musical. Però aquests britànics no són una banda més del gènere, i fa ja com un parell de discos que estan fent sortir les potetes per sota de la porta, i amb aquest “For Those That Wish To Exist” han decidit obrir-la, directament i mostrar-se renovats, amb un so nou, modern, contundent i efectiu. Perquè, encara que Architects practiquin o hagin practicat fins ara Metalcore, aquest “FTTWTE” no pot consider-se un disc de Metalcore. Alguna cosa hi ha, això sí, però han creuat el toll i s’han mogut al Metal Modern. A vegades fins i tot sonen més a Linkin Park que als Parkway Drive, amb els quals majorment competien fins a l’actualitat.

I com he dit, aquest nou àlbum és bàsicament modern, contundent i efectiu. Hi podem trobar un bon equilibri entre melodia i potència, espais per a l’emotivitat, picades d’ullet al seu passat Metalcorià, però sobretot una soltesa i comoditat aclaparadores en aquest Metall Modern pel qual han decidit apostar. El canvi és necessari i si ets capaç de veure-ho a temps, abans de caure en la mediocritat, tens ja molt de guanyat. Architects amb aquest “For Those …” es revela contra tot i enfront de tot, arriscant amb i per als seus fans, entrant en un territori nou per a ells on trobarà nous competidors i, per descomptat, nous reptes. El resultat d’aquesta incursió a aquest nou món per a ells no ha estat excel·lent, a la meva manera de veure, sobretot a causa de la durada del disc. Quinze tracks, encara que un d’ells en forma de intro, demostren la seva creativitat, les seves ganes de mostrar-nos les seves noves idees i que s’han mogut a un estil que dominen sense cap tipus de complexe, però no han mesurat ni avaluat bé el que si havia d’entrar i el que millor guardar per a futures necessitats. Aquest aparent simple error, fa que el gaudi general del disc baixi, per qualitat, per revolucions, per ganxo i interès, però no entela les intencions i tota la resta de les coses positives que sí ens ofereixen.

Seguirem amb atenció les evolucions i següents passos dels britànics Architects. Crec que valdrà la pena, encara que poques cebes més recol·lectaran ja.

Sergi