Wisborg Into the Void

Hem de reconèixer-ho, el segle XXI està essent una merda, sobretot si partim de les expectatives que ens havien anat traçant abans d’arribar-hi. Ningú ens va prevenir del Reggaetón. Suposo que és per això que cada cop hi ha més artistes de tots els àmbits que estan experimentant una regressió cap als anys vuitanta, quan tot era ben maco i pastoril.

En aquest context apareixen Wisborg, una banda alemanya que treballa per recuperar l’essència del Gothic-Rock vuitantero, agafant el testimoni de les grans bandes de l’època com poden ser els The Sisters Of Mercy o els Fields Of The Nephilim. “Into The Void” és el seu tercer àlbum, i compleix a la perfecció amb les intencions del grup. En el disc podem trobar-hi una bona tasca a l’hora de confeccionar melodies melancòliques, dinàmiques i un punt catxondes, com marquen els cànons. Com a bons fans dels vuitanta, Wisborg també s’atreveixen a jugar amb els sintetitzadors, sobretot en “L’amour Fait Mal”, una mena de tema ballable en una ona molt Depeche Mode que farà tornar bojos a tots els gòtics amants del làtex i de les pistes de ball. En aquest tema compten amb la col·laboració de Dani Divine, model i artista de burlesque. Però aquesta no és l’única col·laboració del disc. El tema “Oblivion” compta amb la participació del que ja podríem batejar com el Björn “Speed” Strid del saxo, el gran Jorgen Munkeby (el dels Shining noruecs, no els suecs).

Però tampoc llancem les campanes al vol, “Into The Void” també té algun element que grinyola, com vindria a ser el dels ous atrapats en tapa de piano. A “Perfume & Cigarettes” sembla que el vocalista estigui essent amenaçat constantment amb la caiguda de l’esmentada tapa, amb el consegüent perjudici vocal que això provoca. El gran problema el trobem a “Platonically Arousing”. Arran de les veus d’aquest tema, ja s’ha creat una plataforma de dofins damnificats que han vist interferit el seu sistema de sonar i han acabat atrapats en la sorra d’alguna platja.

En el seu conjunt, “Into The Void” és un bon àlbum que agradarà molt als nostàlgics de quan el Gothic-Rock era precisament això, i no Metal simfònic amb veu femenina o qualsevol altra cosa.

Ivan Cateura