Dèiem del seu anterior disc que havien experimentat un brutal salt de so, i no per bé, precisament, del segon al tercer disc, van passar d’un hard rock californià-gamberrillo (malgrat ser danesos), amb base clàssica però so més modern, a la vora de les tríades ionki-puteres californianes i sueques de Papa Roach, Hardcore Superstar o Buckcherry, a un hard rock classicot, sense gamberrisme, sense vidilla, sense res, amb el tercer disc.

Aquest quart treball segueix aquesta tendència que van marcar ja, tot i que incorpora alguns sons del rock alternatiu americà, allunyant-se una mica d’aquella base de hard rock clàssic que tenien.

Però també dèiem en l’última crítica que, en tan sols 3 discos, s’havien fet vells, i això segueix aquí, uns joves avellits, hard rock amb tocs de rock alternatiu, però gens de gamberrisme, gens ni mica d’aquella frescor aclaparadora dels seus dos primers treballs, ni una lletra àcida, com tampoc arriscaran amb res ja a hores d’ara.

Amb els seus dos primers discos ens van caure els collonets pel terra, pensant que havíem trobat a un grup que tornava a portar a primera línia aquell hard rock modern i descarat que tan mal han sabut mantenir Papa Roach o Buckcherry, però ara mateix, fa l’efecte que pretenen mimetitzar-se a poc a poc amb qualsevol dels milers de grups de rock alternatiu americans que sonen exactament igual els uns als altres.

Música sense riscos, lineal i estudiada per a agradar el just sense témer a males crítiques… i ja van dos discos així, la meitat dels quals tenen editats, no sé jo si em queden masses esperances envers aquest grup.

Lluís XXV