Si comencem a canviar les us i les efes per “vs”, ens disfressem i maquillem a sac sense revelar la nostra identitat, ens traiem fotos amb cranis d’animals i fem declaracions com “quan escric cançons, pretenc que la gent es replantegi els seus límits”… una de dues, o ets un puto geni que estàs més penjat que el que li va donar el paper de Batman a en Val Kilmer, o és tot per a vendre un producte.

Després d’escoltar aquest disc, queden clares dues coses principalment:

1-El pavo canta com si portessin deu hores repatejant-li les pilotes a en Tilo Wolf mentre xucla una llimona i mentre agonitza l’obliguen a mirar com li acoloreixen amb tons fosforitos les portades de tots els discos de Lacrimosa.

2-És un producte creat per a vendre.

Sobre el punt 1 podríem discutir… que si llimona, que si llima… però vaja, per allà va la cosa.

Sobre el punt 2, no sé d’on ha tret el tiu aquest que fa Occult Rock, és un gòtic que poc té d’inspiració i molt de fórmula pre-fabricada, encara que, això sí, la fórmula està força bé i no hi ha cap tema que molesti, tot el contrari, el conjunt del disc ens entra tot d’una i temes com My Venom, Whore of Babylon o I’m Gonna Find Out ho fan sense que puguem oferir la més mínima resistència al fet que ens agradin.

El paio reconeix influències de Ghost (qui s’ho podia haver imaginat, amb la caputxa, cara maquillada, ocultant la seva identitat real… uhmmmm, a veure si serà per això últim això d’occult rock), a més de bandes que van des de Backyard Babies a Pantera… Més els primers que els segons, diria jo.

Convenç i agrada, però crec que la sensació és més la d’uns Lordi que no d’uns Ghost (quan van aparèixer, no en el que s’han convertit ara), que és un producte comercial, que els ha quedat bé i que els donarà bon resultat fins d’aquí a un parell de discos.

Lluís XXV