Dropkick Murphys Turn Up That Dial

Els que solem tenir el Metal entre els nostres gustos musicals predominants, és fàcil que associem la música Folk a la natura, els déus nòrdics, abraçar arbres, llepar gripaus i altres paranoies boscoses, però el cert és que també hi ha una part important del Folk que és més aviat indoor, és a dir, de taverna. Aquest és precisament l’hàbitat natural dels Dropkick Murphys; bé, la taverna i també les festes de Saint Patrick’s Day.

Habitualment escolto poques novetats associades al Punk Rock. De tant en tant sí que m’agafa per recordar algun dels discs de NOFX, Bad Religion, Offspring o Lagwagon que havia escoltat durant la meva adolescència, i potser és per això que aquest nou àlbum de Dropkick Murphys m’ha entrat més que bé. “Turn Up That Dial” recull tot aquest pòsit de l’explosió Punk Rock americana dels anys 90 i la mescla amb Folk d’arrel irlandesa i és que, si algú encara no ho havia notat, els Dropkick pertanyen a la no poc nombrosa comunitat Irish de Boston.

Amb la instrumentació clàssica del Rock i l’afegit del banjo, l’acordió i la gaita, entre altres instruments tradicionals, “Turn Up That Dial” ens convida a una nit de taverna amb temes marcadament festius com “Middle Finger”, “L-EE B-O-Y” o “Chosen Few”, d’altres més Punk com “Good as Gold” o “Mick Jones Nicked My Pudding”, i alguns mitjos temps més acústics d’aquells que sonen quan l’índex d’hidratació corporal general ja és força elevat i comencen a succeir-se les mostres d’exaltació de l’amistat, com “H.B.D.M.F” o “I Wish You Were Here”.

A la Costa Brava, la música de taverna ha acabat derivant cap a les Havaneres, que estan molt bé si tens un Porsche Cayenne i t’agrada gaudir de la música movent un mocador blanc d’esquerra a dreta. Per a tota la resta, ens és molt més fàcil sentir-nos identificats amb la proposta irlandesa, encara que estigui lluny de les nostres arrels.

Ivan Cateura