És molt difícil ser neutral en el judici d’algú que no t’agrada o que t’agrada especialment. En el primer cas, no costarà molt culpabilitzar o trobar i destacar tot allò negatiu hagut i per haver, mentre que, per contra, en el segon cas, pràcticament només es destacaran les coses més positives i talentoses.

Myles Kennedy és en l’actualitat un dels meus personatges favorits i referents en l’escena musical. Té una veu especial, té talent compositiu i és part molt important de dos grups, Alter Bridge i Slash and The Conspirators, que segueixo molt i em fan encara, gaudir una mica d’aquest tipus de música que tant m’agrada. Després de vuit anys posposant-lo, el bo d’en Myles va fer per fi el seu debut en solitari amb “Year Of The Tiger“, ja fa 3 anys, disc que jo mateix vaig catalogar de molt personal, més aviat acústic i una mica diferent al que venia oferint-nos amb seus 2 altres grups més principals.

Aquest “The Ides Of March” ja comença més directe i elèctric, ja no és el mateix que el seu antecessor. Sense deixar de ser una mica més personal i intimista, aquesta vegada Myles aposta per la vessant metàl·lica en comptes de l’acústica, però movent les melodies del Rock/Metal al Blues, Country i influències més aviat surenyes. És clar que això és el que li agrada i on vol desenvolupar-se, al menys de moment, en la seva vessant en solitari, i no se li dóna malament. Les composicions són més que correctes i el seu treball vocal, com és habitual és impecable. Tot i així, cal reconèixer-ho, el disc en el seu conjunt dista molt d’un treball complet, d’un disc referent, de tenir el mínim ganxo necessari. “The Ides Of March“, és una proposta interessant per als que vulguin explorar un altre costat del gran Myles, però poc més. Ni el seu contingut és convincent ni atractiu. “The Ides Of March” no serà un imprescindible en cap discografia particular, ni segurament serà un disc al que recorrerem, ni els més afins a Kennedy, quan vulguem escoltar bons himnes amb la seva veu. Fins i tot amb la gran varietat d’estils i sons que aquest disc vol abastar, el conjunt es presenta molt pla, insípid i més aviat avorrit, fins i tot per a un seguidor del senyor Kennedy com en moltes ocasions m’he reconegut jo mateix.

Sergi