L’any passat, en ple inici del confinament provocat, com ja tothom sabrà (fins i tot els recentment despertats d’una llarga letargia provocada pel consum incontrolat de les drogues), pel Covid-19, vaig ser l’encarregat d’escriure la ressenya de l’últim àlbum de Grave Digger, “Fields Of Blood“, la qual us convido a rellegir clickant al link que us facilito. En aquesta ressenya, bàsicament repasso la pobra trajectòria musical de la banda de Chis Boltendahl, després del seu hat trick musical provocat per la trilogia “Tunes Of War“, “Knights Of The Cross” i “Excalibur“, just un any abans de començar la dècada del 2000. Encara em sembla increïble que, tants anys després, tants discos després, crítica rere crítica seguim esmentant aquesta ja més que amortitzada trilogia. També en algun moment, a la fi de la ressenya, comento que a hores d’ara tampoc espero que la banda de Chris reinventi la roda o revolucioni el món de la música, però almenys que mostrin algun tipus d’inquietud musical, algun tipus d’intent de adaptar-se als temps actuals, fins i tot assumint que puguin arribar a sonar malament o simplement fracassar. Total, amb els més de deu discos que han editat ja després de la gran trilogia i dels quals no en salvem cap, dolent per dolent, millor arriscar o tractar de canviar alguna cosa i fallar, que seguir fent el de sempre i fallar també. No sé, dic jo, una mica de dignitat tampoc està malament de tant en tant.

Doncs bé, si senyors, el senyor Chris Boltendahl ens ha escoltat i ho ha fet. Sí, sí, tal qual, com sentiu. Hellryder surt de la mà del propi Chris i Axel Ritt, que també és el seu guitarra a Grave Digger. A aquests s’uneixen Steven Wussow al baix (Xandria) i Tim Breideband a les baquetes (exBonfire). I sí, aquest debut, aquest “The Devil Is A Gambler” és un disc que trenca tota mena d’esquemes, és un disc que sorprendrà a grans i petits, a rockers, metaleros, rapers i popers. “The Devil Is A Gambler” és la reinvenció de la roda en primera persona, és ni més ni menys que el que volíem i demanàvem, adaptar-se al present. Perquè com tothom sap, estem a l’any 1985, tenim a uns Motörhead en plena expansió i Hellryder han vingut a competir directament amb la seva música. Sí senyor, exactament el que estàvem demanant i el que Chris i Axel han comprés i executat a la perfecció. Quins collons!

De debò, si pilleu la ironia de l’anterior paràgraf, entendreu que no cal seguir amb això, ni amb la ressenya, ni amb l’escolta, i el que a la meva crítica a l’últim disc de Grave Digger apuntava jo com una banda amiga, comença a semblar-me una conya i una gran presa de pèl, ara en format doble: Grave Digger i Hellryder. En aquella època hi havia un anunci que ho definia perfectament. A mi de petit me’n donaven dos, doncs ara sí que aquí els teniu. De debò nois … que no … passant …

Sergi