Quina merda de nom, i quina merda de portada… I a sobre, fan heavy metall tradicional, del de la vella escola…

Què més tenen de dolent que pugui empitjorar encara més això? Doncs la veritat… poqueta cosa, perquè… malgrat la portada, malgrat el nom del grup i, malgrat fer heavy rock classicot, doncs és una música que es deixa escoltar bastant bé.

Bases rítmiques que van des de les molt maiden fins a quelcom més Judas o Saxon, i, precisament la veu, estaria entre uns Saxon i uns Accept… per aquí va la cosa, més o menys.

Riffs senzillets però resultons, melodies de veu esquinçada que porten el pes de la majoria de cançons, i amb força varietat en aquest terreny de les melodies.

És un grup que hagués colat perfectament als 80, amb gran part de personalitat pròpia (malgrat les influències ja comentades) i que segurament no ho hauria petat a lo bèstia, però havien estat un grup a tenir en compte.

Ara que tan de moda està tirar la vista enrere, no és una mala proposta, ja que no copien directament a ningú en concret, i el disc es fa força agradable d’escoltar. Això, dit per algú que no va créixer amb thrash si no amb el heavy metall més tradicional i melòdic i del qual renego en la seva majoria per no aportar ja absolutament res.

Steel Rhino tampoc és que aportin, però tampoc molesten.

Lluís XXV