Sabeu aquella classe de persona que va explicant històries, vivències i/o anècdotes diverses, en primera persona, com si les hagués viscut de veritat, però que en realitat no són totes del tot exactes o certes? Tot comença per una vegada que hi ha una situació, esdevé experiència, la comences a explicar als teus més pròxims i aquests mostren interès i fins i tot semblen gaudir amb els detalls. D’allí, que aquesta persona (o aquest tipus de persones) va a la recerca d’altres experiències similars o equivalents, per començar a construir el seu propi imperi anecdotari, però res; de tant en tant apareix alguna cosa, alguna bestiesa o estupidesa, no d’envergadura suficient com per convertir-ho en història explicable. El fotut ve en aquest punt, en què un comença a relacionar-se amb altres persones que sí tenen molt a explicar i, d’alguna manera, gairebé inconscient (o mig conscient mig inconscient, per ser més precisos) es comença a apropiar de parts d’aquestes històries, formant un collage de vivències que mai li van ocórrer en primera persona. Amb tot aquest material ja processat, ja hi ha per tornar a atreure al seu públic i el contacontes torna a la càrrega, aquesta vegada amb un mix d’històries, mig veritat mig inventades, mig primera persona mig heretades d’altres. I, escolta, que les anècdotes sonen sòlides i convincents, sonen veritables, amb poques bretxes o exageracions que els treguin la seva credibilitat. Però, quan entres en una espiral, no és fàcil sortir-ne, i arriba un punt que fins i tot el teu públic es cansa de tu, i vols atraure nou públic, i readaptes les teves històries per arribar una mica més enllà, fent-les més aptes per a tots els públics, però tot i que no hi ha cap dubte que són sucoses i interessants, l’amic, el personatge en qüestió, acaba fent-se pesat. Massa històries similars, massa repeticions, massa protagonisme… bones històries, sí, però ja faltes d’espontaneïtat i originalitat.

Una cosa així m’ha passat amb dEMOTIONAL i aquest “Scandinavian Aftermath“. Per a mi, el personatge en qüestió seria dEMOTIONAL, la primera gran vivència, el seu debut discogràfic “State: In Denial“, les històries pel mig els seus següents àlbums “Tarassis” i “Discovery“, i l’intent d’arribar a una mica més de públic, amb bones intencions i idees, seria aquest quart disc, “Scandinavian Aftermath“, que com he intentat transmetre en la comparativa anterior, és un bon àlbum, més que correcte, amb bones cançons i una bona base, molt sòlida, però llarg, pesat i repetitiu, més pensat per a nou públic que pel collit des del seu debut. Seria un sí però no. Més sí que no a causa del poc nivell discogràfic general dels darrers 2 anys. Més no que sí, a causa de l’afany d’insistir en repetir i explotar fórmules fins a la sacietat. Ho fem constantment, tots els estils han passat per això, i alguns d’ells no han aconseguit aixecar-se. Vegem quin és el futur del Modern Metal i del Metalcore, però va cap a un final extremadament previsible.

Sergi