El 2017 van treure aquell Der Rote Reiter que trencava tots els esquemes de l’evolució que havia portat el grup des del Have a Nice Trip, combinant death melòdic, folk i unes tornades agressives, melòdiques i ràpides, passant a ser temes més folk melòdic d’una banda, i temes de death mínimament melòdic per l’altre… teníem més o menys la meitat del disc de cada.

I, sense saber què esperar del nou disc, ens arriba per fi aquest The Divine Horsemen.

Ara preguntareu: Tornen al que feien fins a aquell doble disc Tief.Tiefer.? Doncs no, i encara que em va encantar i va meravellar aquella dècada amb quatre fantàstics discos, el cinquè, el Tief.Tiefer. va demostrar que aquella línia ja no donava per a molt més, d’aquí el canvi amb el següent, el Der Rote Reiter.

Llavors, segueixen amb això? Doncs tampoc, perquè, malgrat ser un canvi, usaven els mateixos elements: folk, death melòdic… mateixes bases, mateixos sons, però combinat diferent, i tampoc donava per a molt més.

I què han fet? Doncs no sé si seré capaç d’explicar-ho amb paraules, perquè l’anada d’olla és monumental… A veure, el Roots de Sepultura va ser una reinvenció del grup i una revolució anant a buscar el folk de la seva terra i incorporant aquests ritmes tribals i aquell peculiar so a la seva música, no? Doncs bé, ara preneu el concepte, tingueu en compte que aquests pavos estan molt penjats (no hi ha més que veure o assistir a algun concert seu per a saber-ho) i passeu-ho pel filtre d’algú que diu ser ciutadà del món atemporal…

I això què merdes significa? Doncs que han pillat folk i ritmes de tot el món i de totes les èpoques, amb temes com Tiki que és un dels més normals, incorporant el que se suposa que era música i ritmes maies a la música de Die Apokalyptischen Reiter, tot i que en uns altres com Ymir, que pel nom ja podem suposar que és folk nòrdic, ja directament han anat pel black metall, ja que és la referència d’aquesta temàtica en aquestes terres. Però això són temes concrets enmig del que predomina: Temes atmosfèric-contemplatius que es limiten a imitar aquests ritmes tribals de cultures diferents, deixant-nos amb cançons lineals i avorrides com Inka que, a més, dura 9 putos minuts.

És una cosa molt rara aquest disc, cal ser molt fan del grup o que et vagin molt les drogues de disseny per a poder gaudir-ho. És un experiment d’aquests que el grup diu “hem fet el que ens ha vingut de gust, no hem anat a intentar agradar a ningú” i, per una vegada en la història de la música, és veritat.

Lluís XXV