El seu homònim primer àlbum va sortir el 1972. No, no és un error tipogràfic o mental meu, no, aquesta banda de Chicago porta ni més ni menys que 50 anys en l’escena de la música sota el nom de Styx. 50 anys, poca broma, encara que per descomptat han patit algun canvi en la seva formació, algun en especial dels importants, però això no ha impedit la seva continuïtat ni l’edició del seu dissetè àlbum d’estudi, aquest “Crash of the Crown“.

Crash of the Crown” és simplement excepcional. Molt Bo. Sublim m’atreviria a dir. Un disc completament fora del seu temps, però executat, mesclat i produït d’una immillorable forma. Un disc amb moltes cançons (quinze) però de curta durada cadascuna d’elles (no més de quatre minuts), amb tres veus principals alternant-se al llarg del disc de forma magistral, amb guitarres elèctriques, acústiques, banjo, mandolina, Hammond, piano, mellotrón, sintetitzadors … baix i batería també, és clar. Un conjunt d’instruments clàssics i alguns d’ells poc habituals (avui dia almenys) que en aquest conceptual “Crash of the Crowns” sonen equilibrats, necessaris i aclaparadorament naturals.

Em desfaig en elogis davant la banda de Tommy Shaw, per moltes raons, algunes d’elles ja nomenades en les anteriors línies: Portar 50 anys de carrera musical, amb gairebé 70 anys d’edat, i en els durs temps que el món del Rock/Metal està vivint a nivell de creativitat, originalitat i qualitat, treure’s de la màniga aquest gran disc, té molt de mèrit. Disc amb picades d’ullet a ells mateixos, per descomptat, però també a aquells Emerson, Lake & Palmer o als Yes, alguna que altra referència als mateixos Queen, i si ens arrisquem més a buscar símils, a uns Rough Silk i fins i tot als Tenacious D. Sí, perquè el rotllo que li han donat a aquest disc és seriós, dinàmic i conté algun que altre passatge que et fa somriure, no per conya o bromes a remarcar, simplement et fa somriure i et transporta a aquest concepte que tan bé sabien fer aquells Tenacious D.

Com veieu, “Crash of the Crown” no és ni pretén ser un disc adaptat a aquests temps actuals. És un disc Rock Progressiu dels 70-80, amb una producció increïblement moderna, que sens dubte li dóna un rejovenit so a un grup que demostra des del primer track fins a l’últim una qualitat fora de sèrie i sobretot una compenetració i entesa atípics, sense afany d’individualismes, protagonismes ni res. Un gran treball en equip, on es treballa i es brilla en el que són, un equip. Styx és un model a seguir, un producte en seriós perill d’extinció.

Sergi