Després d’uns quants anys i un disc com a grup de post-hardcore amb els conseqüents pentinats de llepada de vaca, el grup va passar de dir-se It Lives, It Breathes a Damn Nation, madurar així de cop i volta, i passar-se al hard rock alternatiu, amb el qual ja ens arriba aquest Race to the End.

Encara que la cançó que obre i dóna títol al disc comenci sonant a Sevendust amb una tornada molt més melòdica i comercial, la veritat és que no han madurat tant com podria semblar i segueixen més en la línia de l’alternatiu comercial dels seus també compatriotes Royal Bliss, amb un punt d’electrònica i una música per a tots els públics.

Guitarres potents, bases molt enganxoses i melodies molt ben trobades és el que caracteritza a aquest grup… bé, a aquest i a tants d’altres, estant molt en l’ona dels anteriorment citats Royal Bliss, els Dark New Day o Evans Blue, així, comercialot, molt fàcil i molón.

També és veritat que aquests grups es caracteritzen per tenir molt poc recorregut o, de tenir més de 2 o 3 discos, que sigui un recorregut irregular, amb salts de massa anys entre discos, canvis constants de formació, etc… Per què? Perquè suposo que, en no tenir molta personalitat, algun es confon i acaba tocant en un altre grup similar.

De totes maneres, cal reconèixer que una vegada assimilem el comercials que poden arribar a ser, el disc entra bé i, malgrat la pertorbadora portada (i l’artwork al complet que acompanya el cd i les seves xarxes socials), és un disc amb forces cançons que voldràs tenir al reproductor del teu cotxe (tret que siguis un amant del funeral doom i condueixis un cotxe de funerària, i en aquest cas no et recomanaria el disc, perquè no acabaria d’enganxar).

Lluís XXV