Allà l’any 1963, a la ciutat de Birmingham naixia un petit vailet al qual van posar Bayley Alexander com a nom. Ja aquí em salto grans fites de la seva biografia juvenil fent aturada en el moment en què el jove va començar a agafar interès per la música i va fer els seus primers passos seriosos en una petita banda anomenada Wolfsbane. És quan va decidir que Bayley Alexander Cook, el seu nom complet, no seria el més adequat per a triomfar en això de la música i va començar a fer-se anomenar Blaze Bayley. En el 1994 la seva vida va canviar per complet, i sense saber-ho, la vida també de milers de milions de persones. Bruce Dickinson havia abandonat Iron Maiden i aquests buscaven un cantant que pogués suplir-lo amb unes mínimes garanties, tant de veu com de carisma. I allí, entre centenars de veus que es van presentar al cásting, el nostre protagonista d’aquesta crítica es va imposar i es va convertir en el referent d’una de les bandes més grans de Heavy Metal de la història, així sense més.

Blaze Bayley sembla maco. No conec totes i cadascuna de les seves interactuacions amb premsa, seguidors, col·legues, coneguts, animals o altres espècimens, però pel que sé, sempre ha estat educat i respectuós amb tothom. Vaja, és un paio maco. Per desgràcia, ser un paio maco no et dóna més que això, ser maco. No et dóna més diners, glòria, fama, habilitats o facilitats. En principi i per regla general, ser maco no et dóna molt. La sort en canvi sí que pot donar-te. I el nostre protagonista d’avui, va tenir sort en el 1994. Va tenir sort de ser “l’escollit”. I va tenir sort de ser “l’escollit” durant els cinc anys que va durar la seva vinculació amb La Dama de Ferro, fins que se’l van fondre perquè Mr Dickinson tornés de nou. I va tenir sort durant aquests cinc anys a pesar fins i tot de la mala sort que va tenir. Perquè crec que encara ningú ha aconseguit entendre ni explicar-se com Blaze Bayley va poder arribar a recalar en les files d’una de les bandes més grans de la història de la música, per a tractar de suplir ni més ni menys que al gran Bruce Dickinson. Ningú més que Steve Harris coneix la droga que va ingerir per a prendre tal decisió. Perquè, encara que mantinguem que Blaze Bayley és bon paio, també és una evidència que Blaze Bayley no és cantant per a Iron Maiden. Ni per veu ni per carisma, ni pel recorregut que portava a les seves esquenes en el 94, ni per ser una jove promesa. Blaze Bayley no tenia res, i va entrar. I Blaze Bayley en els 5 anys al capdavant de La Dama de Ferro, va tenir crítiques a dojo, insults i amenaces de tota mena, i així i tot, ell es va mantenir ferm a la banda. Blaze va tenir un parell de malalties que el van obligar a ell i a la banda a aturar les gires, i així i tot ell es va mantenir ferm a la banda. Blaze va participar en l’enregistrament de 2 àlbums d’estudi en l’era post Dickinson, i malgrat ser decebedors, ell es va mantenir ferm a la banda. Blaze Bayley va començar a perdre el cabell fins a quedar-se completament calb i així i tot ell es va mantenir ferm a la banda. Només Bruce Dickinson va aconseguir el miracle, quan aquest va decidir que ja era moment de tornar.

Amb Blaze al carrer, el nostre homenet va haver de buscar-se les garrofes i va decidir fer-ho en solitari. Però l’etiqueta de ser el pitjor cantant de la història d’una de les millors i més grans bandes de Metal el va acompanyar, l’acompanya i l’acompanyarà per a tota la vida. Fins i tot sent bon paioe. “War Within Me” podria ser tranquil·lament un títol que descrivís un estat, el seu estat en manera contínua. “War Within Me” segur que agradarà a alguns perquè té bones intencions, com tot el que ha intentat Blaze. Però em sap greu, i ho dic de veritat, ser dels que contínua en el bàndol crític cap als seus treballs. Blaze Bayley em cau molt bé, es dur, tenas i perseverant, però segueix sense ser bon cantant i sense fer discos convincents. Tal vegada més sòlids sí, però no convincents.

Sergi