Sepultura Sepulquarta

Durant aquests obscurs temps de pandèmia en què l’ésser humà ha estat tractat com un animal de laboratori per tal d’experimentar, entre altres coses, amb la connectivitat de les xarxes de telefonia mòbil i amb importants innovacions pel que fa al transport animal d’objectes metàl·lics, com podrien ser les claus de casa (estudi molt útil per la supervivència dels amants de la sobrehidratació i de la festa nocturna), els grups que viuen professionalment de la música han hagut de reinventar-se per tal d’intentar compensar la manca d’ingressos derivat de la cancel·lació de les seves gires mundials.
Aquesta reinvenció ens ha dut cap a la publicació de discs en directe gravats en locals sense públic, discs en directe gravats des de casa, discs en directe de gires passades, recopilatoris, recopilatoris de rareses, col·laboracions rares entre músics o, com en el cas que ens ocupa avui, un mix de tota això: disc en directe gravat des de casa amb recopilació de temes clàssics i col·laboracions (algunes més estranyes que d’altres).

Durant l’etapa de confinament dur que va viure Brasil, Sepultura van decidir iniciar les sessions d’aquest “SepulQuarta”. El que trobem en aquest disc, és una recopilació de temes clàssics i d’altres més recents de la discografia de Sepultura, gravats per separat des de casa (entenem que cadascú a la seva), i amb la col·laboració de diferents amics i coneguts. El resultat de tot plegat és força desigual: ens trobem des de grans clàssics que segueixen sonant genials en directe però en què la presència dels col·laboradors no hi aporta pràcticament res, fins a temes amb menys recorregut en què sí que aconseguim trobar-hi sentit a la participació d’un celebrity. En el primer apartat podríem destacar les inicials “Territory” i “Cut-Throat” amb participació d’en David Ellefson al baix i Scott Ian a la guitarra respectivament en què, si no hi haguessin sigut no hauria passat res. I en el segon cas potser em quedo amb “Mask”, un tema que no tenia escoltat, que té un riff molt Strapping Young Lad i que, curiosament, compta amb la col·laboració de l’inimitable Devin Townsend.

Segurament aquest és un disc per gaudir més en format Youtube que no pas només en audio. I no ho dic pel fet de veure en Paulo Jr. tocant el baix com si estigués fent punt de creu, sinó més aviat per l’Andreas Kisser a qui se li queda petita la casa i, sobretot, per l’Eloy Casagrande, a qui li és igual on estigui tocant la bateria, que ell sempre va a rebentar les membranes com si no hi hagués un demà.

Ivan Cateura