Onze anys, set discos d’estudi amb temes originals, tres discos anomenats Swan Songs (molt ben enumerats I, II i III) amb versions acústiques, cosetes rares i també temes originals, quatre EPs i algun disc de remescles i coses rares, algun disc de versions simfòniques i 4 directes, són el que componen la meteòrica carrera d’aquests alemanys.

Em declaro força fan d’aquesta gent, que al principi vam considerar com a alternativa a Beloved Enemy, també grup de gòtic que barrejava tots els sub-estils del gènere, però en poc temps ens vam adonar de la capacitat creativa d’aquesta gent, amb un polifacètic Chris Harms al capdavant.

Una gent que et fica una mitjana de 13 cançons per disc més extres, i de les quals poques deixaries de banda, mantenint el ritme i el nivell, crec que ens costaria trobar molts altres exemples que no fossin grups de Punk o Thrash.

Amb aquest disc, el primer amb el qual triguen més de dos anys entre disc i disc (sense comptar EPs, directes, recopilacions, Swan Songs, etc… pel mig) i, ja que s’han allargat una mica més, també ho és el disc, ja que és doble amb 12 temes per cd, en la seva versió senzilla (com no, aquesta gent són especialistes a anar traient edicions rares i especials, no fos el cas que algun fan seu passés més de dos mesos sense comprar-se res nou).

I què tal? Doncs, tot i que hi hagi temes que estan bé, el considero com la primera punxada del grup: Tots dos discos són molt lents, els falta força i han perdut l’industrial, el death i molt del que tenien des d’un inici per a quedar-se amb un gòtic tranquil·let de tocs dark.

Les bases industrials i potents desapareixen per complet, les veus esquinçades és un simple recurs per a la varietat vocal, no per a imprimir força a les cançons i els paisatges atmosfèrics prenen tot el protagonisme.

Fins ara era com un restaurant de luxe on, a més de provar coses noves, estaven bones i els plats no estaven a vessar, però et quedaves bé ple. Ara, en canvi, tenim molta més quantitat, però gairebé tots els plats són a base de patates, i la majoria estan fades, sense sal i no porten ni salsa. I parlant de salsa, sembla que també queden molt lluny els temps on parien vídeos com el de “La Bomba”.

Lluís XXV