Tercer disc d’aquests suecs que algú va etiquetar de metalcore quan van aparèixer el 2016, quan aquesta etiqueta segurament ja els quedava gran i, amb el pas dels anys, s’ha demostrat que tendeixen més aviat a tot el contrari.

Ja amb el seu segon disc, el White Flag, ens vam quedar així una mica amb la cara desencaixada pensant “no pot ser, han saltat del metall alternatiu al pop en només un disc”, i esperàvem que ho remeiessin en aquest tercer disc, ja que el que ens va venir al cap, va ser la imatge aquella d’Ace Ventura en el tanc dels dofins, aquesta de “Capitán, no… tenemos… potencia!”.

Doncs no, i escoltant el disc en profunditat, no és que no els surti, és que no volen, poden fer bases poperes amb veu esquinçada i alguna gutural com a Holy Water, poden fer el contrari, una base rítmica i unes guitarres plenament de metall alternatiu però cantant com un mocós de colleja com a Jericho, o directament et deixen anar un mig temps o una balada electrònica on estàs esperant que entri l’autotune i aparegui en Chimo Bayo com a convidat.

Si que tenim alguna cançó salvable com Renegade, amb una base potent i on la veu no fa vergonya aliena, però en conjunt és un disc de pop-metall destinat a adolescents als quals els agrada per igual el disc de versions de Metallica, Skillet o Shakira.

Lluís XXV