Thyrfing Vanagandr

Vuit anys hem trigat a tenir nou material de Thyrfing. Des del seu anterior “De Ödeslösa” de 2013, la indústria discogràfica ha canviat molt, i Thyrfing, per molt víkings que siguin, s’hi han hagut d’adaptar. Així, si en els seus vint-i-sis anys de trajectòria mai havien gravat un videoclip, en ocasió de l’edició d’aquest “Vanagandr” han editat tres singles anticipatoris amb els seus corresponents tres videoclips. I no només això, també han publicat teasers, comptes enrere, i han realitzat tota mena d’accions promocionals que solen acompanyar a qualsevol llançament de 2021.

Un dels principals motius que ens ajuden a entendre aquests vuit anys de silenci discogràfic, és que el 2014 Peter Löf, el seu teclista de tota la vida, va decidir plegar veles. A causa d’aquest fet, una de les grans preguntes que teníem en ment abans d’escoltar “Vanagandr” era si les composicions del grup es ressentirien d’aquesta baixa. I bé, la resposta és un contundent NO. Tot i que Thyrfing han decidit no buscar-li substitut, la resta de membres capitanejats per Patrik Lindgren i Joakim Krisentsson, han tingut la capacitat per parir un nou àlbum – amb teclats – i que manté l’excel·lent nivell de la seva discografia anterior.

Vanagandr” torna a posicionar a Thyrfing en el top de bandes que mantenen encesa la flama del Viking Metal real, deixeble del llegat musical de Bathory. Així, el disc és una excel·lent col·lecció de mitjos temps amb altes dosis d’èpica i folk, que només veuen alterat el seu pas per fragments en què el blast beat augmenta el tempo, o per passatges més atmosfèrics – de quan encens la foguera a la vora del mar per recordar als morts en combat, o per torrar uns marshmallows -.

Si entenem que la qualitat d’un disc de Viking Metal es mesura per la capacitat que té per provocar-te el desig irrefrenable d’agafar una destral i sortir de casa per anar a conquerir coses, “Vanagandr” compleix sobradament amb aquest requisit.

Ivan Cateura