Cinquè treball del matrimoni Anthony (llàstima que no siguin de la Pobla de Segur per a anomenar-los “Els Antonios”) que, bàsicament i per a resumir, confirma les nostres sospites sobre el grup (malgrat fer-nos la cobra amb els dos primers temes) i s’apunta a totes les modes d’aquesta pandèmia.

Què sospitàvem de la banda? Doncs que, després del seu debut “Stand” més que decent i un molt bon segon disc, “Hanging on by a Thread”, els dos següents havien ja descendit del metall alternatiu al rock alternatiu… i sospitàvem que la caiguda prosseguiria el seu camí.

I així ha estat, malgrat dos bastant bons temes, comercials tot i que canyeros, que obren aquest disc (homònim, podem tatxar la primera casella en el decàleg de modes pandèmiques), el disc deriva cap al pop i altres estils que s’allunyen del metall (tatxem la segona casella de grups de rock alternatiu que s’han amonyardat).

Seguim amb el tercer punt del decàleg de modes pandèmiques: col·laboracions. No podien faltar, i tatxarem dos punts més, perquè un d’ells és tenir un raper, com no, i l’altra ve per part d’un pseudo-famoset, en Trevor McNevan dels Thousand Foot Krutch.

No us estranya que al principi de la pandèmia anessin tots demanant diners, fent concerts en línia, etc… i ara sobreviuen amb dos o tres concerts? Doncs hi ha gent que s’ha pagat un cotxe nou i una caseta a la platja amb les col·laboracions, segur n’estic d’això.

I poc més cal dir del disc, alguna cançó en l’ona dels Linkin’ Park més poperos, alguna cançó més rapejada… una mica el que fan actualment el 90% de grups rock (pop) alternatius.

Això sí, els dos primers tracks, molt comercials, estan bé: Rise i One More Time.

Lluís XXV