Qui hagi seguit la trajectòria d’aquesta gent, tant en el terreny musical com en les xarxes socials, haurà vist que no han enganyat a ningú en la seva evolució.

Van començar molt molt molt (però molt, eh?) comercials, amb un heavy-rock alternatiu molt molt fàcil, però amb unes molt bones melodies que enganxaven fàcilment, arribant al seu punt màxim en el recomanable The Burning Heart.

A partir d’aquí, disc a disc, va desapareixent tot rastre de heavy, de rock i fins i tot d’alternatiu de la seva música, perquè el que tenim en aquest nou Falling from Fame, gairebé que es podria prendre com a música de cantautor per a vídues deprimides a les quals se’ls hagi mort el canari i no disposen de suficients terrines de gelat per a superar aquesta pèrdua.

Però com deia a l’inici d’aquesta crítica, no han enganyat a ningú: Fa més de cinc anys va desaparèixer tota referència al metall de les seves xarxes socials, i ara mateix ja no trobarem la paraula “rock” per cap banda.

Cert és que després de 20 anys de carrera és molt fàcil que allò “alternatiu” dels inicis ja no tingui res a veure amb l’alternatiu de l’actualitat, i també que els dos singles anticipatoris d’aquest nou treball no contenien cap concessió al seu passat més rocker, però a qui li ha agradat un disc d’un grup, sempre té unes mínimes esperances que el grup torni a aquell so o aquella qualitat, encara que això és extremadament difícil i sol comportar tot el contrari, es diguin Metallica o Takida.

Així doncs, disc de “viejóvenes” per a gent deprimida, i insisteixo en el tema, perquè mantenen les melodies felices i molt fàcils que els van caracteritzar en els seus inicis, però dins d’una música totalment diferent.

Lluís XXV