Quart disc ja d’aquests angelins que, malgrat ser de Los Angeles i fer cosetes modernetes, segueixen tots vius i la formació no ha canviat des de la seva creació al 2013.

Per als qui no els coneguin, són una penya que no fa metall alternatiu, si no rock alternatiu electrònic… i ja, des dels seus inicis, a la vora de la línia del pop i, moltes vegades, fent el que tècnicament en música es coneix com “un pasito palante María, pasito patrás” amb aquesta línia.

Ha estat la seva marca des d’un inici i aquest A Hope in Hell no n’és cap excepció, segueixen dins del rock alternatiu fastigosament comercial, flirtejant constantment amb el pop i el rap.

Agraïm que les cançons menys edulcorades i més potents (per dir-ho d’alguna forma), estiguin a l’inici del disc, com són Kingdom i Hold On, per a trencar-nos el ritme amb el tercer track, amb col·laboració, com és la moda en les bandes americanes en aquesta nova normalitat. En aquest cas són els Hollywood Undead que es dediquen a rapejar sense massa gràcia (com els seus últims treballs, vaja).

Les altres dues col·laboracions tampoc és que destaquin per bones, tenim a Hyro the Hero en pla pastelón, i ja són collons que els que hagin de fotre-hi canya siguin els All Good Things en aquest tema, igual que passa a The Comeback, amb en Craig Mabbitt dels Escape the Fate, un tema que podríem situar entre els Linkin’ Park més monyes i els no tan monyes, però lluny dels canyeros.

A més dels dos primers, tenen un parell més de temes força atractius, com Four Letter Words i Push Me Down, tot i que en ser a la segona meitat de disc es veuen bastant deslluïts per temes com Undefeated, aquí van relliscar fent el passet cap al pop i en la tornada és fàcil imaginar-se a una Shakira cantant-lo amb Piqué fent cors i palmes amb la tita fora.

Disc desigual, encara que dins del que ens esperàvem amb els All Good Things.

Lluís XXV