Quan un grup, especialment si és desconegut i de relativa nova creació, intenta fer-se lloc en el món de la música amb excessos d’influències, solen sembrar el caos i ser fàcil carn de canó a les crítiques que els condemnen per tractar de plagiar, per no tenir identitat pròpia, per sonar a uns o a d’altres, etc. Vaja, que molt bé els ha de sortir la jugada perquè no els enxampin i els lapidin. Una mica em recorda a aquella època d’estudiant, els tan estimats exàmens. Hi havia els que anaven directament a copiar, sense massa miraments, pim pam. Estaven també aquells que s’ho curraven una mica més i que una vegada feta la còpia, dedicaven el temps restant a canviar frases, dir les mateixes coses amb altres expressions, per a fer-ho més propi i que no es notés tant el plagi. Es notava igual, però almenys s’ho curraven. La llista de diferents perfils a l’hora d’afrontar un examen és molt llarga, així que em centraré en especial en la mena de perfil al qual em recorda el grup de la review d’avui: Blacktop Mojo.

Aquesta banda de Texas sembla tenir pressa per tenir una gran discografia ja que amb aquest homònim disc, seran ja quatre els editats des de la seva creació en 2012. Una mitjana per a res dolenta. Blacktop Mojo a l’hora d’afrontar l’examen, són dels que es passegen sobrats perquè van preparats. Tenen bona base, no necessiten estudiar molt, i si miren la fulla del company de davant és per 2 motius bàsicament: Ratificar que van pel bon camí i així sentir-se més segurs, i perfeccionar i millorar el que els altres han escrit, perquè el seu treball sigui fins i tot millor. Sí, sona una miqueta repel·lent. Doncs sense arribar a l’extrem de la repelencia, Blacktop Mojo són, ni més ni menys, que això, un grup amb molt bona base i excel·lent gust musical, que es nodreixen de Blues, del Rock més clàssic dels 70/80 i del Country, tot processat amb perfecta i ajustada mesura, sense excessos i sense protagonismes, fins i tot amb un Matt James a les veus fent un paper excepcional i molt versàtil, més fins i tot del que aparenta en el propi disc.

L’homònim treball del quintet texà, tot i estar replet d’influències, té personalitat i caràcter propis. Blacktop Mojo porten als temps actuals un tipus de música més propia del segle passat, i aconsegueixen sonar més potents i sobretot molt actuals, molt frescos. Blacktop Mojo consoliden, amb aquest homònim disc, el treball que van començar fa set anys amb el seu debut “I Am”, des del qual es pot apreciar una clara millora, maduresa i evolució, que els porta al que sens dubte és el seu millor i més complet treball fins avui. Poca broma amb els Blacktop Mojo, i molta atenció a la seva possible projecció.

Sergi