Un paio que, com a major hit en una carrera musical de vint anys es titula “Party Hard” i que va ser editat fa precisament vint anys… Un paio que té cançons en el seu haver amb títols tan bucòlics, profunds i currats com “It’s Time to Party”, “Ready to Die”, “Party Till You Puke”, “Fun Night”, “I Get Wet”, “Long Live the Party”… Un paio que no té cap pudor o escrúpol de “posar” per a la portada del seu últim disc en actitud… diguem que “post party”… però post party des de la perspectiva més pròxima a la mort per ingesta de tot… Amb totes aquestes característiques sobre la taula, a poca gent seriosa se li passaria pel capa arribar a plantejar-se que un disc d’aquest individu és quelcom a considerar.

Andrew W.K. no té cap objecció de musicalizar les seves grans festes boges… o tal vegada Andrew W.K. plasma en les seves festes boges el que anteriorment ha composat musicalment. Aquest és el principal dubte que em genera a mi el senyor Andrew i el que l’envolta. Perquè en general, a mi personalment, la música del senyor W.K. no m’ha atret, ni tan sols agradat el mínim, ni el seu gran hit “Party Hard”, amb un estil Heavy/Rock bastant Punky. Però la música amb l’edat es comporta moltes vegades com la festa amb l’edat. Quan ets jove ets capaç de prendre-t’ho tot, de tenir llargues nits boges carregades de tota mena d’alcohol i drogues, de fer durar la nit durant diversos dies consecutius, sense cap mena de lògica, criteri o sentit, més enllà del “puc fer-ho i ho faré”. Però a mesura que et fas gran, les mescles ja no senten igual, i moltes vegades a meitat de la nit ja et sents cansat. És aquest el moment en què has de reinventar les teves festes i adaptar-les a la teva edat i estats de salut del moment. D’alguna manera, madures les teves festes, que per descomptat ja no són tan boges.

God is Partying” és ni més ni menys que el descrit anteriorment, però portat al terreny musical. Un paio pel qual no haguessis apostat ni un cèntim per escoltar una cosa seriosa i madura, ens mostra amb aquest novè LP, un treball amb un vessant més interiorista i personal, de to més aviat reflexiu i contemplatiu, amb una coherència compositiva i instrumental, que costa creure que surti de la mateixa ment que ha decidit que la portada sigui la que és. “God is Partying” no és compositivament excel·lent, ni tan sols diré que sigui notable, o un disc que serà un referent en la indústria. No, però sí que és una cosa inesperada, allunyat per complet del que podríem denominar la zona de confort del protagonista. Andrew W.K. fa sonar el seu “God is Partying” com el que els de la meva “quinta” coneixíem com una Opera Rock. Sí, així em sona aquest disc, sense grans hits, però que en el seu conjunt es fa escoltar, d’inici a fi i sense massa alts i baixos.

Bona és doncs la nova proposta d’Andrew W.K., malgrat, insisteixo, la portada triada per a visualment vendre el producte. Que sí, que té la seva gràcia, però podríem dir que és desagradable i lamentable, a parts iguals.

Sergi