Fa ja molts anys que això del Swing va quedar més o menys aparcat i ens vam quedar amb un grup de música experimental de tints metall, però tocant tots els gèneres que els plagui.

El resultat d’això ja va ser quelcom difícilment digerible al Pacifisticuffs, que obria un molt bon tema, el Knucklehugs (Arm Yourself with Love), però que a partir d’aquí es tornava una divagació musical sense fil conductor que es perdia fins al final del disc.

Tampoc va ajudar a això la pèrdua d’Ann-Louice Lögdlund com a vocalista femenina, caracteritzada per la seva versatilitat i potència pulmonar, trobant-nos amb la Kristin Evegård que més o menys complia, però distava bastant de la seva predecessora.

Aquest nou treball segueix la tònica de l’anterior, i de 13 tracks a la majoria dels quals seria difícil anomenar-los cançons, ens en quedem amb 4 més o menys escoltables: Celebremos lo Inevitable, tema d’estil de cantautora reivindicativa mexicana amb una tornada més metall, Saluting the Reckoning que ens recorda lleugerament a la seva època més de tocs Cotton Club, tot i que traient-li un parell o tres de minuts els hagués quedat millor. Malign Monologues i Speed Dating an Arsonist ja ens porten més directament al swing que caracteritzava al grup en els seus inicis, però també haguessin estat millor amb la meitat de minutatge i amb una vocalista amb més de mig pulmó.

La resta del disc són experiments rarots als quals no els trobes cap sentit i que fan que sigui un cd impossible d’escoltar d’una tirada tret que t’hagis cardat mitja Colòmbia i tres quarts de Jamaica alhora.

O corregeixen el curs, o pensarem que el recorregut de l’invent dels Diablo Swing Orchestra va durar dos discos i la resta ha estat un “a veure què merdes podem fer avui amb saxos i trompetes”, i que algun els quedés mínimament bé.

Lluís XXVI