Nou programa on tornem a fer gala de les nostres dots d’investigació a nivells que ni el CSI coneix, estudiant la qualitat dels bancs per seure que tenen a Seattle o aportant dades vàries i diverses sobre temes candents que tenen en àscues a la nostra audiència dia sí i dia també.

tenor.gif

En temes musicals, descobrim als rarunus progressius avantgardians, els The Thirteenth Sun, als Never Say Never, Spoil Engine amb la nina enfadada dins un final de programa amb força participació femenina, als This Misery Garden i al grup raro d’entre grups raros, els The Night Flight Orchestra, molt donats a fer especulacions sobre drogues.

Parlant de drogues i de novetats, tenim el nou cd dels Papa Roach, el dels Voyager, així com els directes dels Rammstein i dels  The Dead Daisies, de qui esbrinem després d’una acurada investigació com s’ho fan per escollir els membres del grup.

 

Seguint amb el tema d’investigacions i especulacions, parlem de les no dues ni tres, si no quatre línies d’investigació sobre les causes de la mort d’en Chris Cornell, que ens porta a aplaçar alguna setmana la discernimenta sobre la mort del Fary, però vaia, que ja ens hi posarem en un moment o altre.

fary-piscina.jpg

Cap al final del programa, tenim un debat èpic sobre la èpica de la música metalera, així com sobre com ha de sonar el deathcore perquè un grup pugui dir que fa deathcore i no… coses… melòdiques.

CR_1041792_mi_cabra_es_metalera.jpg

Tot això i més, al programa d’aquesta setmana:

Descarregueu-lo o escolteu-lo a l’ivoox:

ivoox

Acojonados estaban aún y siendo de Bilbao al tener pocas entradas anticipadas vendidas y al haber tan solo 7 personas en la sala a 15 minutos de empezar… pero como hablábamos hoy con alguien que entiende de esto, Girona es territorio comanche, y pueden venir Sôber y tener solo media entrada cuando en Barcelona habían hecho Sold Out, y pueden venir Soulfly, empezar a tocar con una sala vacía y acabar con 300 personas.

Seguimos con el hábito de hace 20 años de creer que los conciertos empiezan más tarde de lo que dice el cartel (se nos acostumbró a que empezaran con un mínimo de una hora de retraso y yo he asistido a conciertos donde grupos programados para la 1 de la madrugada, tocaron a las 5), hay que cambiarlo, pero ya no sé cómo.

La cosa es que el Reno Renardo empezó puntual, primero con un collage de vídeos esperpéntico-musicales de youtube, y luego ya con una intro y el reno dando entrada al grupo en sí… cosa que me llevó a pensar… con la pasta que se gastan los grandes grupos con muñegotes inflables que, vale, se ven a un kilómetro de distancia… pero el juego que les da el tener a un reno por ahí pululando o un bogavante buscando descargar su amor…

¿Y por qué pude pensar eso? Pues porque era la sala pequeña y no estaba a rebosar. Las otras veces que he visto (o intuido a lo lejos de la sala) al Reno, les he visto en festis o en salas grandes, llenas a más no poder, donde no te puedes ni mover ni esquivar al típico tío de dos metros que se te pone delante. Además, no hay un mínimo de mil personas cantando las canciones de principio a fin y eso ha hecho que, por primera vez desde que les conozco, pudiera ser consciente de las limitaciones de Jevo a la voz (no como cantante, ya que es un título que siempre ha negado) pero también, por primera vez, poder disfrutar plenamente de un concierto suyo.

Han empezado con “Meriendacena Medieval“, muy enérgicos. Luego, un par o tres de canciones donde las guitarras se han descuadrado sonando demasiado guarras y un Jevo algo despistado, supongo que por el hecho de aún tener en mente que el concierto había pinchado. Pero poco a poco se han cuadrado, se han animado, y han sido capaces de firmar un buen concierto, con un Ander que se lo ha pasado teta y ha sido la gasolina del grupo, y un Mikel que ha aportado la seguridad necesaria para todo ello.

Jevo ha terminado justito de voz, pero vamos, ¿a qué vamos a un concierto del Reno Renardo? ¿A que nos alucinen técnicamente a nivel individual como Dream Theater? No, todo lo contrario, vamos a pasarlo bien, y eso han conseguido entre sus canciones y sus lecciones de catalán e inglés.

No sé con qué imagen se habrán ido de Girona ahora que están acostumbrados a tocar ante mucha más gente, pero lo que puedo decir es que deberían probar de hacerlo más a menudo, para que unos cuantos privilegiados podamos disfrutar más de ellos.

Lluís

 

Jotnar

Estic segur que el Doctor House conclouria que el factor ambiental no és determinant a l’hora d’intentar explicar les claus de la creació d’un bon àlbum de Death Metal melòdic. I sospitem que el Lupus tampoc ho és.

Connected/Condemned” és el disc debut d’aquesta banda de Las Palmas de Gran Canaria. Si algú te’l posa sense dir-te de qui es tracta, és molt possible que pensis que estàs escoltant algun Split inèdit que van gravar In Flames i Soilwork en algun moment entre els anys 2000 i 2004.
Dubto molt que Jotnar tinguin intenció d’ocultar les seves influències. El so, les composicions i, per si no quedava clar, la participació de Björn “Speed” Strid en un dels temes, ens deixen les coses molt clares des d’un bon principi.

Una altra cosa que queda clara des de l’inici de “Connected/Condemned” és que Jotnar no es tracta d’un grup més de nostàlgics del Gothenburg Death Metal. El nivell de seguretat, confiança i caràcter amb què disparen les seves creacions els situa, des d’un bon principi, en un nivell qualitatiu molt elevat. Tal com fan els grans àlbums del gènere, les seves melodies de guitarra i veu se t’enganxen ben ràpid, i l’equilibri amb la contundència metàl.lica està sobradament executat.

En el cantó…menys positiu, trobem una curiosa versió de “Say It Right” de la Nelly Furtado que interpretada per una colla de tius peluts, perd gairebé tot el que pugui tenir la cançó original.
Però, en definitiva, amb el què s’han de quedar Jotnar és amb les merescudes excel.lents crítiques que els plouran de totes bandes. Encara que no estarà de més si comencen a plantejar-se la incorporació d’elements propis en el seu plantejament musical per no haver d’escoltar cada dos per tres les comparacions amb In Flames i Soilwork.

Ivan Cateura

Jotnar “Connected/Condemned” Massacre Records

Publicado: mayo 19, 2017 de paranoiashow en CDS Castellano

Connected Contemned

Estoy seguro que el Doctor House concluiría que el factor ambiental no es determinante a la hora de intentar explicar las claves de la creación de un buen álbum de Death Metal melódico. Y sospechamos que el Lupus tampoco lo es.

Connected/Condemned” es el disco debut de esta banda de Las Palmas de Gran Canaria. Si alguien te lo pone sin decirte de quién se trata, es muy posible que pienses que estás escuchando algún Split inédito que grabaron In Flames y Soilwork en algún momento entre los años 2000 y 2004.
Dudo mucho que Jotnar tengan intención de ocultar sus influencias. El sonido, las composiciones y, por si no quedaba claro, la participación de Björn “Speed” Strid en uno de los temas, nos dejan las cosas muy claras desde el principio.

Otra cosa que queda clara desde el inicio de “Connected/Condemned” es que Jotnar no se trata de un grupo más de nostálgicos del Gothenburg Death Metal. El nivel de seguridad, confianza y carácter con que disparan sus creaciones les sitúa, desde el principio, en un nivel cualitativo muy elevado. Tal y como hacen los grandes álbumes del género, sus melodías de guitarra y voz se pegan muy rápido, y el equilibrio con la contundencia metálica está sobradamente ejecutado.

En el lado…menos positivo, encontramos una curiosa versión de “Say It Right” de Nelly Furtado que interpretada por una banda de tíos peludos, pierde casi todo lo que pueda tener la canción original.
Pero en definitiva, con lo que tienen que quedarse Jotnar es con las merecidas excelentes críticas que les lloverán de todos lados. Aunque no está de más si empiezan a plantearse la incorporación de elementos propios en su planteamiento musical para no tener que escuchar cada dos por tres las comparaciones con In Flames y Soilwork.

Ivan Cateura

seo-pringles-610x457.jpg

 

Lluís

Nou programa especial Eurovisió, amb la cobertura i promoció que no va donar TVE tot i que merescuda, al candidat espanyol, aquell que es diu… que es diu com es diu i té nom i tot, sí home… en… aquell…

A part d’això, tornem a parlar de mosses, mosses de sèrie i mosses a les quals han variat els accessoris de sèrie, i de grups que han canviat cantant masculí per vocalista femenina, tot i que en algun cas, sense canviar de cantant… i tot i que normalment a les morts a l’interior de pisos hi ha implicades mosses, al mort de la setmana d’avui només hi ha alcohol i familia.

Descobrim que Belize no és un lloc on anar a seure, si no millor anar a tumbar-se a la gespa o en una bona hamaca, que per algo està al Carib, cada cosa al seu lloc. Parlant de llocs i ubicacions, avui centrem el programa en esbrinar com és que Australia és a Eurovisió, i, a part d’això, com és que no hi van enviar cap dels grups australians que punxem nosaltres.

I seguim geogràfics, perquè com sempre, acabem el programa a Chicago, i punxem grups al qui els entra mal de ventre quan canten.

jrooe.gif

A més d’això, us presentem nous discos com els dels Sudafricans, o no, Seether, dels progressius, o no, Voyager, dels deathcoreros, o no, Betraying the Martyrs, dels canaris suequils Jotnar, dels That Rock Guy, que no són ells, si no ell, i aquell concretament, dels Ajattara i el seu cantant estafat, dels The Monolith Deathcult i la falta de ritme que tenen, però no a nivell musical, dels Hate que provoquen tot el contrari i el dels Ultra Vomit, grup de Grindcore al qui mai hem escoltat fer ni una cançó de Grindcore

Quan hagueu vist aquest vídeo, torneu a posar la cançó, pero us quedeu mirant el gif que hi ha a sobre d’aquest paràgraf… és una experiència única només comparable a les actuacions espanyoles a Eurovisió.

 

I per acabar amb el tema d’Eurovisió, parlem de matemàtiques, i tot i que a Espanya sàpiguen comptar fins a 5 tot i partir de zero, hi ha grups que saben comptar fins a 1, però a partir d’allà, es perden.

Tot això i més, al programa més eurovisiu de la ràdio, el Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:

O aneu a l’iVoox a escoltar-lo:

ivoox_a00ef59a9504cadf450b51f1f984018e

Disc de debut d’aquest australià multi instrumentista del que se’ns destaca per part de la discogràfica lo treballador que és, arribant a haver fet 1.000 concerts en 3 anys… en solitari, la qual cosa ens indica terrasses de bars i similars.

Encara que sigui el seu debut, té un EP en directe gravat a Japó, amb el qual ha anat donant la brasa fins que ha aconseguit discogràfica, que vaja, mira, n’hi ha amb menys talent que no s’ho curren tant i tenen discogràfica i altres de més talentosos que han de tirar de crowdfunding.

La cosa és que seria un encreuament de Shakra i els Tesla més rockers però en una versió una mica més edulcorada i glammie, amb cors i tornades més facilones i enganxoses, amb el que, sens dubte, ens trasllada a finals dels 80 i principis dels 90, quan aquest estil estava més de moda.

Seria com quan et trobes a un col·lega d’aquests amb els quals t’anaves de parranda fins que sortia el sol i et convida a una festa, arribes tot il·lusionat i et trobes amb un munt de gent asseguda, ganxitos, fanta taronja i cervesa amb llimona… Tens l’opció d’enviar-lo a prendre pel sac, sí, però també pots acceptar que ens hem fet vells i recordar èpoques passades no està malament, encara que sigui en la seva versió més light.

Lluís