Hypocrisy Worship

La bella i la bèstia: Una jove drogoaddicta creu que els mobles parlen i s’acaba enamorant d’un gos.
Sóc força fan dels resums hiperbreus de pel·lícules, així que per tal de contextualitzar aquest nou àlbum d’Hypocrisy i anar al gra, intentaré utilitzar la mateixa fórmula per tal d’explicar la biografia del líder del grup.
Peter Tägtgren: Un suec que creu haver estat abduït pels aliens munta un grup de Death Metal d’èxit notable, però uns anys més tard decideix aparcar-ho tot perquè un piròman alemany el convenç per iniciar un nou projecte en comú.

Situant-nos ja en el moment de redacció d’aquesta ressenya, gener de 2022, la relació musical entre Peter Tägtgren i Till Lindemann s’ha acabat i, per tant, el protagonista de la nostra història torna a disposar de temps lliure per tal de treure del congelador els seus projectes personals, Hypocrisy i Pain.
Durant els anys noranta, Hypocrisy va ser un grup que va créixer i evolucionar des d’uns inicis més influïts pel Death Metal de Florida cap a una identitat pròpia molt poderosa, caracteritzada pels bons riffs, la melodia i per les excel·lents produccions del mateix Tägtgren, que el van portar a muntar els seus propis estudis de gravació. Un cop consolidada la seva marca personal, durant tota la primera dècada del segle XXI, Hypocrisy s’havien dedicat a parir temes que podríem subdividir en dos grans grups: els ràpids i contundents, i els mitjos temps amb protagonisme absolut per a l’atmosfera.
“Worship” suposa el retorn d’Hypocrisy després de vuit anys d’aturada i, com podíem esperar, el grup no ha canviat absolutament en res. Venen a oferir-nos el mateix de sempre. Ara bé, la qualitat de les cançons també es manté invariable. El disc està esquitxat de molt bons moments, d’entre els quals vull destacar el tema que dona títol i obre l’àlbum i “They Will Arrive”, dues cançons amb majúscules i que compten amb unes mínimes incursions d’elements simfònics que les fan créixer molt.

Podem agafar-nos “Worship” des de la perspectiva del got mig ple o mig buit. Qui el vulgui veure mig ple pot considerar que el pas dels anys no ha perjudicat en res l’estat de forma d’Hypocrisy, i qui el vulgui veure mig buit segurament pensarà que potser ja seria hora de fer-li un petit rentat de cara a la fórmula d’èxit de Peter Tägtgren.

Ivan Cateura