Programa número CCLXXXVII en llibertat, 34è de la temporada XXVIII, 22è de 2024, 68è de la creació del Veganisme Fixe Discontinu i 23è del re-re-re-re-rebranding de l’Alcoholisme Fice Continu, Veggie Fixe Discontinu, Healthy, Caçador d’Esperits, Sostenible, Solidari, Prog i Sequera Friendly o Eclèctic o Post-Alcoholisme o Alcoholisme de Gènere Fluït, que avui no és que no pronunciem bé per no haver practicat, si no més aviat per haver practicat massa tots aquests estils de vida.
Avui tornem a tenir un Muy Bien Chavales, Ya Os Llamaremos on hi apareixen les novetats que sí que punxaran altres programes de metal, però nosaltres no, com són en Nestor, Bad Omens, Nightrage i singles de Fear of Doomination i de Bury Tomorrow. Dins de la sub-sub-secció de Noms de Merda avui només n’hi tenim dos, o un i un repe, ja que el primer, com no podria ser altre, és en Nestor, i els segons, els Luponero, que venen amb teoria de l’Ivan tot i que no massa encertada.
Poques noticies teníem avui per començar el programa però no per això més importants, ja que us descobrim com va començar la guerra actual entre les dues Corees i quin va ser el lloc escollit per fer les pràctiques del llançament de merda abans d’iniciar-se el conflicte més corprenedor dels últims anys.
Després de reafirmar el gust d’en Lluís pel prog, passem ja a les primeres novetats del dia, i ho fem amb els Lowlives, que viuen entre Gran Bretanya i California, agafant el millor de cada casa per al seu post-grunge molt més grunge que el post-grunge normal.
Seguidament tenim molta penya per fer una sola cançó, com és en Caleb Hyles, la Lacey Sturm i els Wolves at the Gate al complert per un single que tampoc és que sigui massa llarg com per encabir tanta penya.
Després d’uns fallos tècnics, que ja havíem previst al principi del programa, com a bons #pitonisos_del_metal que som, i donat que la taula de mescles era nova i, per tant, ens ho sospitàvem, anem per la tercera proposta de cançó de l’estiu, a roda de Baby Lasagna i de la col·laboració entre les BabyMetal i els Electric Callboy, hi trobem els Fiddler’s Green.
Arriba ja en Sergi, amb una secció que s’allargarà per les queixes que ha tingut d’un madrilista que no li ha agradat la nostra crítica i a les quals ha de donar sortida, allargant-les fins a incloure a en Ronnie Romero a la secció de la recordamenta de la setmana, que no pas recomanamenta.
També ens estem una estona amb la secció immobiliària on hi trobem la casa més cara de les que hem tingut en l’aparador i que, sí, té els seus punts positius, però tampoc com per valer lo que val, i menys si comparem.
La recomanamenta del dia és per als Concrete Age, tot i que menys recomanats que la darrera vegada que van passar per aquesta secció, i és que sí, està bé, però no enganxen tant com avantes.
Ai que ens havíem oblidat d’incloure a dos noves incorporacions al “parecidos razonables” del metal, amb l’Axl Rose per una banda i en Joey Tempest per l’altra a qui ens ha costat de no confondre.
Aquí tenim dues fotos de Joey Tempest i una de Raphael… a veure si encerteu…
Tornem a les novetats, amb una mica de Black metal, per una part de la mà dels Wormwood, tot i que no massa bons blackies en quant a logometria es refereix…
I per l’altra amb els SIG:AR:TYR que a saber com merdes es pronuncia o ho pronuncien, essent a més d’una ciutat molt falsa que ens porta a tot un debat geogràfic sobre la vagància humana.
El tercer grup que podríem considerar blackie no ho serà massa per als blackies, i és que els Gradience ja porten un temps practicant el black-core-rap, que, al igual que els Concrete Age, són els millors en el seu estil, bàsicament, perquè ningú més toca aquest estil.
Un estil més comú és el death metal melòdic, que en tenim un de més normalet, com és el dels australians Orpheus Omega, i un altre de més sinfònic i menys habitual, com el cas dels altres orpheus, els japonesos Unholy Orpheus.
Arriba el mort de la setmana amb un tiu amb menys criteri que el dissenyador del Twingo o el Fiat Multipla, o que els anglesos que es compren cotxes francesos. Un bateria que es fa passar per blackie sense massa èxit. Un èxit similar al de la policia de Manchester per trobar el culpable del protagonista del mort, sort que en Lluís sap coses que no sap ni com les sap, per respondre els misteris més profunds de la humanitat.
La darrera novetat del dia són els Dead End Finland a qui no agraden massa els parèntesis o el fer les coses a mitges, així que fan cançons senceres però curtes.
Tot això i més, com quines són les mides mínimes de la bolera que us heu de fer a casa si voleu tenir a en Sergi content, com en Lluís és el Rain Man del programa o a quina carretera val més no ficar-los les llargues als OVNIS que hi circulin, al Paranoia Metal Show d’aquesta setmana:
Paranoia Metal Show 