Català
Em vaig enfadar amb en Sergi per la crítica que va fer del seu anterior The Mutiny perquè només s’havia referit a ells com a grup de metall alternatiu, quan hi ha molt més en la música dels Molybaron, com una bona part de prog o toquets grunge.
També va parlar del seu vocalista, però sense donar l’avís necessari per als qui s’apropin al grup per primer cop, i és que és una veu peculiar que et pot arribar a tirar enrere. Perquè us en feu una idea, imagineu que Bunbury s’està cagant i, a punt de perdre la batalla i a 10 metres d’arribar al portal de casa seva, un fan (ja sé que no en queden, és una hipòtesi, intenteu fer un esforç imaginatiu), li demana que li canti alguna cosa… doncs la forma de cantar de Gary Kelly vindria a ser això. Per sort, és molt més fàcil acostumar-se a això que el que ens va costar acceptar a l’Ozzy com a bon cantant.
I per què em vaig enfadar per una ximpleria? Doncs perquè soc capaç de dir-vos els discos que m’han posat la pell de gallina dels darrers 15 anys sense parpellejar, començant per Domino Effect i Need to Believe de Gotthard, i seguint amb Gothminister, Red, Pyogenesis, Orbit Culture, Serj Tankian, Eclipse, etc… per a acabar amb The Mutiny.
Potser no li posaria un 10, però sí que per a mi és un nou i mig aquell segon disc, donant-los un vuit per a un molt bon debut homònim.
I a mig camí d’aquests dos estaria aquest Something Ominous, amb un notable molt alt, que ja no ens sorprèn com ho va fer el The Mutiny, però si que manté un altíssim nivell de composicions i execució musical.
En ell tenim una primera meitat de disc on han anat a arriscar i provar coses noves, com les melodies de Set Alight o alguns cors pseudo èpics en la que obre i dona títol al cd que ens despisten una mica. La segona meitat de disc serà la que millor entri al fan del The Mutiny, molt més en la seva línia, però, tal com ens va passar amb aquell disc, a una primera escolta t’entren dos o tres temes, seguidament uns quants més, i ja després acabes fent-li un puto altar al disc.
Un altre grandíssim disc dels francesos, on ens demostren que lo seu no és casualitat i que, malgrat tenir un so molt concret, aniran evolucionant… no podem demanar massa més.
Lluís XXVIII
Pàgines: 12
Paranoia Metal Show 