Català
Jo crec que Sant Petersburg és com París en temps dels artistes bohemis o Los Angeles quan hi havia més droga als carrers que noies amb patins… aquí es concentren totes les bestioles rares que hi ha a Russia.
Començant pels proto-japonesos precursors de gènere fluid Akado, seguint amb Extraterrestrial Squad of Intelligent Snails i els acabats de descobrir però pertorbats de sèrie Staple R, i acabant amb Tardigrade Inferno, als qui hem descobert amb aquest segon disc, Burn the Circus.
I què fan Tardigrade Inferno? Doncs coses rares camuflades com a cançons. Vindrien a ser el relleu dels suecs Diablo Swing Orchestra, que, a pesar que portin només cinc discos en més de 15 anys, ens haguéssim quedat satisfets amb els dos primers, ja que la resta és avorrida i més que passable.
Tardigrade Inferno barregen aquest dark cabaret amb l’steampunk i tot el que se’ls foti per davant, amb unes cançons molt més canyeres que no pas els Diablo, més variades, més interessants i, com no, amb més anades d’olla, que és el que ens agradava dels primers discos dels suecs, que ens sorprenguessin com fa temps que no saben fer i que, per sort, Tardigrade Inferno sí que aconsegueixen.
I fins i tot… massa, perquè tot i que el disc està bé, em xoca una mica la Darya Pavlovich a la que li costa prendre’s un respir i sembla que sempre vagi gas a fons i a sac (el que dèiem de gent rara i drogues a Sant Petersburg…), però a vegades un parell de tons menys i una mica de calma, s’agrairien.
Els veig amb molt més futur que als DSO, encara que Tardigrade Inferno també puguin arribar a perdre’s en l’experimentació, no veig que arribin a vendre’s les guitarres per a comprar-se trompetes i panderetes.
Disc animat, que et sorprèn en diferents punts i fins i tot et treu algun somriure en pla “que penjats que estan aquests… però mola”. Això sí, per al pròxim, a veure si aconsegueixen discogràfica i un bon productor que acabi de polir aquestes cançons/anades d’olla.
Lluís XXVIII
Pàgines: 12
Paranoia Metal Show 