Després de tants d’anys de critiques pel poc criteri musical a l’hora de gastar-se els quartos a Figueres i no acontentar a la majoria de gent, han decidit posar fil a l’agulla i solucionar-ho, i ho han fet, ara ja no acontenten a ningú i no hi ha cap grup destacat on hagin llençat els calers. Potser no estarem d’acord amb la solució, ni amb què desapareguin els dies de rock, hip hop, blues o altres, i ara sigui un poti poti d’estils, mesclant coses tan distants com Olvido i Oques Grasses o La Gossa Sorda… ah no, espera, que hi ha un fil conductor, que parlen en català o similars entre cançó i cançó… Però tampoc podien ajuntar-los amb ningú més, doncs els abans modernillos Carmen 113 actualment fan música de cantautor, i la resta de grups fora del concurs Joan Trayter, el tema rock no el toquen massa.
Però quelcom positiu hi ha, so i llums, aquest any a un grandíssim nivell, massa fum per al meu gust (i segurament per al de bateries i teclistes, que no deuen veure al públic en cap moment del concert). Sobretot s’ha de destacar el so, nítid, potent, directe.

Passem ja a parlar dels Olvido, que van començar amb poquet públic, però mica en mica es va anar omplint, i el més important, no només les barres de les barraques, si no també el davant de l’escenari.
Uns Olvido renovats i rejovenits, doncs han canviat als dos guitarres des del darrer cop que els vam veure, amb en Victor G i en Nacho Losada, ambdós molt actius durant tot el concert, ben quadrats i donant més vida a aquest grup sobre l’escenari. També ha canviat l’apartat bateria, amb l’Oriol Pujolràs a la dura tasca de fer-nos oblidar que temps abans, allà assegut, hi havia Mr. Alfred Berengena.
Sí que l’Alfred va aconseguir potenciar els temes d’Olvido i, a la vegada, acolorir-los des de la bateria. L’Oriol ens dóna una base rítmica menys variada, amb menys detalls minimalistes, però més potent i directe, que ens fa veure als de Roses amb uns altres ulls. Encara recordo quan vaig escoltar “Mis Noches Más Bellas” per primer cop, quan era una balada.
Com és difícil que en Néstor falli a les veus, i puguem comentar massa cosa, van decidir convidar a la Nessie a fer un parell de temes a mitges, ben trobada la combinació de veus, però no em van convèncer les pujades a la versió de “La Mataré” que, tot i que no la he vist massa en concert, sospito que va ser pels nervis.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Coros i teclats estaven un xic baixos, però, tot i això (i que quan et ve el típic a dir-te “és que cantant melòdic aquest –Néstor-, és massa Bunbury” se’t queda a l’inconscient, vulguis o no), em va semblar un concert d’Olvido espectacular: presència sobre l’escenari, gran so (tant per part del tècnic com per se), un tracklist ajustat al temps de què disposaven, i donant-ho tot.
Després de veure aquest concert, un té la sensació que, tot i no disposar ja de noms reconeguts a les seves files, que ara sí que ja estan en posició de fer el salt als grups de primera fila de la península.
L’Ernest al baix sempre ha estat un valor segur, tan com a músic, com aportant posturetes i moviment sobre l’escenari, però ara a més, tenen els dos jovenets que fan el mateix, van sobrats amb les guitarres, i aporten un bon espectacle. Amb això, en Néstor ha passat de ser el focus d’atenció, a ser part més de l’espectacle, complementant un conjunt envejable per a molts.
Gran concert, i hauré d’esperar fins a finals de maig a veure si són capaços de mantenir aquest ritme i nivell en concerts de més d’una hora.

Lluís