Lordi van anunciar que traurien 7 discos de cop la primera setmana de desembre, però només va aparèixer el Superflytrap, i deu dies després, l’Abracadaver… que, a veure, quan els van enxampar fent playback van fer una mica com l’emèrit i van dir allò de “lo siento mucho, no volverá a suceder”, però els van tornar a enxampar fent playback. Així doncs, davant la incertesa de si sortiran els 5 discos restants algun dia, anirem per aquests dos.


Havent escoltat ambdós, suposarem que cada disc tindrà un estil totalment diferent, cosa bastant normal si els va agradar fer l’anterior, el Killection, disc amb molta ximpleria de promo i que bàsicament s’apuntava al rotllet d’anar a buscar un retro-rock-discotequero-ballable que és el que en aquells moments estava creant sensació entre The Night Flight Orchestra i Royal Republic.
Els va quedar bé? Per a mi, rotundament no. Però vaja, ells sabran.


Lordi era un grup que barrejava una mica d’Alice Cooper, de Dokken, d’Accept i d’un munt més de grups de hard rock dels vuitanta, i els quedava bé, tot i que es va esgotar ràpidament el que oferia aquesta mescla. Buscar quelcom discotequero i ballable era la solució? No, però com el tractor amarillo, era la moda.


Ara pensareu “li queden cinc o sis línies per a acabar la crítica i no podrà parlar de dos discos sencers”. Us equivoqueu.
Queda definitivament de banda aquella mescla de hard rock variat que conformava la base de la seva música, el Superflytrap és un disc de música pop-disco setentero-vuitantera, que ens porta de Supertamp als Bee Gees, i Abracadaver és de thrash, totalment clàssic en la seva primera meitat, una mica més melòdic i modern en la segona, però thrash en definitiva.


És el que busca algú en Lordi? No. És quelcom que facin bé? Tampoc…
Quines ganes que tinc que surtin els altres cinc discos…

Lluís XXVI