Català
40 anys cal celebrar-los en gran, clar que sí! 40 anys de Rage i amb aquest, 27 àlbums d’estudi. Increïble. Aquesta crítica no anirà tant enfocada al sí del treball musical d’aquest nou lliurament del senyor Peavy Wagner, sinó que crec més que justificat, aprofitar l’efemèride per a lloar la trajectòria de l’alemany. Impecable. 40 anys donant per sac sense pietat, sense renunciar als seus ideals, el seu estil, la seva visió de la música i el Power/Speed Metal que tant ha caracteritzat a Rage. 40 anys sense vendre’s, ni intentar-ho, i probablement ni pensar-ho. 40 anys amb els seus alts i baixos, però que no sé per què ens acabem oblidant dels baixos i ens quedem sempre amb els seus alts. 40 anys donant per sac en el més estricte bon sentit de l’expressió. Perquè bandes com Rage i gent com Peavy escassegen, per això Peavy sempre ens ha caigut tan bé, i Rage ha estat i serà ja, una de les nostres bandes referents i que més destacaríem, per la seva qualitat, energia i regularitat. Rage únicament pot comparar-se a Rage, no hi ha una altra banda igual, ningú que soni com ells, ni tan sols que ho intenti, igual que Rage mai ha intentat sonar a ningú més que a Rage. Això sí, evolucionant el seu so d’acord amb l’evolució dels temps. Impecable. Intractable. I ho dic en singular perquè al final Rage és Peavy i Peavy és Rage. Han passat molts músics per a completar la banda, músics de diferents característiques, però sempre han quallat i han realitzat un paper excepcional, l’únic paper que es permet desenvolupar en aquesta banda.
I per ser 40 anys, Peavy volia fer una cosa especial. I de moment, l’especial ha estat l’edició d’un doble àlbum, 90 minuts de Rage, dividit en dues parts. En la primera tenim a Rage, al més pur estil Rage, en la línia Rage, amb el millor i el pitjor de Rage. Simplement Rage. En la segona part, tenim a Rage, al més pur estil Rage de l’època simfònica, aquella amb la qual flirtejaven amb la Filarmònica. Dues parts que venen una mica a resumir el que és i ha estat la banda des dels seus inicis fins avui. Dues parts de les quals, personalment em quedo amb la primera, per 2 motius. El primer és que senzillament, el vessant més agressiu de Rage, sempre m’ha agradat més que la simfònica. La segona, que 90 minuts és massa i s’acaba fent pesat, molt pesat.
Entenc que Peavy volia quelcom especial, però no seria més especial i original alhora, per exemple incloure un set fotogràfic de les possibles trenes o cuetes que pot tenir Peavy repartides pel seu cos? És una idea que se m’acaba d’ocórrer ara al vol, no és que a mi aquesta dada m’interessi particularment, però vaja, que aquest doble treball al final tampoc acaba interessant-me com realment m’hagués agradat. Amb la primera part més que suficient, encara que cert és que quedaria per sota del seu aclaparador anterior àlbum: “Ressurrection Day”.
Sergi
Pàgines: 12
Paranoia Metal Show 